Jesús Rodríguez Picó

Inicio » Artículos diversos » Músiques expectants

Músiques expectants

Temps immòbil

Lent, amb gran serenitat, un acord darrere l’altre, el pas parsimoniós, encara que amb decisió. Lent et détaché sans sécheresse, així ho vol l’autor. Després dels acords (bastant majestuosos), un canvi, una breu melodia amb caire de marxa, l’articulació canvia, lié, i també la dinámica, abans piano ara forte. Aquests dos motius es succeeixen, i també es combinen, sempre diferents, sempre semblants, estàtics, solemnes i serens, frets. L’autor vol crear música “freda”.

Acords alineats, un darrere l’altre, defugint el desenvolupament, com si no volguessin retrobar-se amb ells mateixos, no pretenen dirigir-se a cap lloc concret, apareixen i s’esvaeixen, succesivament, amb decisió.

El color: blanc

La forma: hieràtica

L’obra: Sonneries de la Rose + Croix

Ecos d’un temps llunyà, imaginat, suggeridors d’èpoques heroïques.

Música matinal.

Prefaci d’Sports et divertissements

J’y ai mis tout ce que je connais sur l’ennui.

Je dédie ce choral à ceux qui ne m’aiment pas.

Je me retire.

Erik Satie

Espais interiors

Amplis intervals, punts contra línies, contrastos sobtats. L’espai i la nit. Com onades de so, continuen els impulsos, breus silencis s’intercalen, el vertigen de l’immensitat.

A Varèse l’interessen més els espais interiors que els exteriors. Llegeix Juan de la Cruz:

La noche sosegada

En par de los levantes del Aurora,

La música callada,

La soledad sonora,

La cena que recrea y enamora.

La constel.lació de sons dibuixa un espai, sense límit. Es suposa però una fi, les onades es mantenen i es barregen els sons: l’amplia percussió, l’electroacústica i els instruments de l’orquestra. Una atenta escolta ens fa preveure o un punt culminant o una disminució de la densitat. Varèse tria espaïar lleugerament els sons, la fi ens porta assossec. La tensa espera es resol. La imaginació ens ha submergit en la tensió i després ens ha donat esperança.

“La bellesa no prové d’una fórmula…és la imaginació qui dóna la forma als somnis.”

Les obres: Déserts i Nocturnal

Música nocturna.

Varèse, en l’inici del poema sinfònic Arcana, cita el següent text de Paracelsus:

“…A més d’aquesta hi ha encara una altra estrella, la imaginació, que dóna naixement a una nova estrella i un nou cel.”

La darrera espera

Els primers indicis de l’últim gir van esdevenir en el 1953, en el darrer moviment del Septour hi trobem una aproximació a l’escriptura serial. Inici d’un període cada cop més auster, on sovint es combinent formes pretèrites i nous procediments. Algunes obres d’aquests anys són religioses, amb text. Segons el compositor escrites des de la fe, com a creïent.

Requiem canticles és la més important de les darreres obres d’Stravinsky, el darrer dels fragments de l’obra porta el títol de Postlude. Quasi com un comiat, el compositor, davant l’enigma de la mort, crea una música exempta de tot l’accessori, d’una gran intensitat dramàtica, sembla que el temps s’atura, només serenitat.

Anys abans la mort d’un amic havia fet que Stravinsky es commoguès, posant música a uns textos plens de ràbia i dolor: Rage, rage against the dying of the light, text intercalat quatre vegades al llarg del segon moviment de l’obra In memoriam Dylan Thomas.

El postlude de Requiem canticles és un comiat, amb l’expectativa d’un final proper l’autor opta per sonoritats enigmàtiques. Lentament dos blocs tímbrics diferents s’alternen: per una banda les flautes, el piano, l’arpa (l’acord de la mort), i una trompa que uneix els dos blocs, per l’altra la celesta, les campanes i el vibràfon. Mentre que el primer bloc es estàtic, el segon està format per acords que es succeeixen en una progressió processional, com un ritual. Ja no és l’exuberant ritual pagà de Le Sacre du printemps, sino un d’intens i íntim alhora, el temps s’acaba, cal utilitzar-lo amb mesura.

El Postlude està escrit només en disset compassos.

El silenci

“…I m’imagino que a l’anar canviant la música contemporània de la manera en que jo l’estic canviant el que és farà és alliberar cada vegada més completament als sons de les idees abstractes que es té d’ells i més i més exactament deixar-los ser físicament únicament, ells mateixos…”

Amb John Cage el silenci no és un element puntual, sense funcions estructurals, el silenci esdevé tan important com el so. La música és l’art del temps, i el temps no dóna prioritat al so sobre el silenci.

Si deixem que els sons siguin el que són, un so pot anar darrere d’un altre, espaiant-los, originant-los individualment, sense un objectiu precís, obrim el ventall de possibilitats, el so que fem, el que ens envolta, el que fan els altres. Sense jerarquies sonores. Si tots els sons poden ser útils, utilitzem-los.

El silenci conviu amb els sons, els envolta, els separa, els allunya, els fon i els transforma, està en els sons. Fins que al final, l’inevitable: 4’33”

Una obra per esperar que passi alguna cosa. I el que passa és que no existeix el silenci absolut. Ens envolta el so, fins hi tot cadascú genera els seus sons: els del sistema nerviós, i els del sistema circulatori.

4’33” és una obra on l’intèrpret o intèrprets són en un escenari i hi romanen el temps que indica el títol de l’obra, sense realitzar sons. Els sons que escoltem, els que ens rodejen, són els sons de l’obra, el silenci ja no és un fons neutre d’on surgeixen els sons.

El silenci absolut no existeix, el silenci i el soroll s’han aliat.

“…No li preocupa la continuïtat (referint-se a Feldman) perquè sap que qualsevol so pot seguir a qualsevol altre…”

El silenci transició entre sons, els sons transició entre silencis.

Jesús Rodríguez Picó


Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

Revista Sonograma Magazine

Compositor y profesor. Catálogo y discografía.

Pseudópodo

Un blog inhomogéneo y anisótropo

Alex Ross: The Rest Is Noise

Compositor y profesor. Catálogo y discografía.

Psicoterapia y Psicomusicoterapia

Compositor y profesor. Catálogo y discografía.

PENJAMENTS ESCRITS

PENSAMENTS PENJATS AMB LLETRES

Alfredo Aracil – Compositor, Doctor Hª Arte, Asesor Cultural

Compositor y profesor. Catálogo y discografía.

A %d blogueros les gusta esto: