Jesús Rodríguez Picó

Inicio » Artículos diversos » OBC Temporada 96-97

OBC Temporada 96-97

Concert número 8

Simfonia Espanyola, op. 21 de Lalo

Simfonia Fantàstica, op. 14 de Berlioz

La música instrumental en el segle XIX a França va recórrer un camí que va oscil.lar entre tendències diverses, i a vegades oposades. Per una banda la influència que provenia d’Itàlia i d’Alemanya i per l’altra la necessitat de crear un llenguatge personal que caracteritzés la música composta a França, van ser els dos pols que van determinar els principals procediments compositius.

El crític musical Émile Vuillermoz considerava que l’època que va de Berlioz a Fauré, s’havien succeït a França diferents episodis força contrastats, els principals van ser: les innovacions proposades per Antonin Reicha, compositor i pedagog interessat en enriquir el llenguatje musical, i per Berlioz, el més representatiu dels músics romàntics; les composicions dels autors “italianitzants” com Auber o Thomas; i finalment la recuperació de la tradició francesa, o el retorn a una estètica menys frívola, definida per autors com Goudnod, Lalo, Delibes o Saint-Saëns, interessats, a més de per l’òpera, per la música de cambra i l’orquestral.

Nascut l’any 1823 a Lille, Édouard Lalo va escriure la Simfonia Espanyola a l’any 1875 en ple període de maduresa. Lalo era d’ascendència espanyola, aquest fet es va reflectir en algunes de les seves composicions. A causa de la petició del violinista navarrès Pablo Sarasate, Lalo va escriure dues composicions, el Concert per a violí i orquestra i la Simfonia Espanyola. Aquesta segona composició està definida per tres característiques que es troben al llarg de tota l’obra: el tractament virtuosístic de l’instrument solista, la instrumentació plena de color, i uns elements temàtics relacionats amb la música popular espanyola.

La Simfonia Espanyola està dividida en cinc moviments. En el primer, Allegro ma non troppo, una molt breu introducció orquestral serveix perquè el violí solista interpreti la primera frase, en aquest començament trobem els elements temàtics fonamentals que determinaran tot aquest primer moviment. Després d’aquest començament l’orquestra presenta el primer tema, continuant el violí solista amb una prolongació d’aquest i afegint un nou material temàtic. Aquest nou tema, relacionat en certa manera amb el ritme d’havanera, apareixerà en diversos punts de la composició, i està format per un grup de tres notes i un de dues, cadascun amb el valor d’un temps. El segon moviment, Scherzando, s’inicia amb un pizzicato marcadament rítmic dels instruments de cordes, posteriorment el violí solista interpreta un passatge on s’accentua el virtuosisme a mesura que avança, fins arribar a un episodi central on es combinen, diverses vegades, frases breus més lentes i frases on es retorna al temps inicial, al final d’aquest fragment central es retorna a un episodi semblant al primer. En el centre de la composició es troba un Intermezzo, en aquest moviment, també clarament rítmic, Lalo utilitza un element temàtic semblant al que apareixia en el primer moviment, aquest element està integrat per dos temps un de tres notes i un de dues. El quart moviment és l’únic predominantment lent, aquest Andante té un caràcter més líric que els anteriors, encara que el violí solista continua interpretant preferentment passatges ràpids, en la segona part del moviment el violí solista interpreta una breu cadenza. El cinquè moviment és un Rondó, forma musical sovint utilitzada com a últim moviment dels concerts amb estructura convencional. La introducció d’aquest darrer moviment està formada per una entrada esglaonada dels instruments partint d’un pianissimo fins arribar a un forte, per disminuir retornant a l’inici, en aquest moment el violí presenta el tema fonamental que anirà repetint-se al llarg del moviment, segons el compositor aquest tema s’ha d’interpretar gaiement.

En l’any 1830 quan Berlioz, a l’edat de vint-i-set anys, estrena la seva Simfonia Fantàstica, sembla que l’estructura de la simfonia clàssica comença a quedar obsoleta. Tres importants innovacions plantegen nous camins per la simfonia, per una banda l’estructura no està dividida en quatre moviments, per l’altra es relaciona la música amb elements programàtics, finalment el nombre d’instruments en l’orquestra s’incrementa considerablement. Amb una certa ironia el mateix Berlioz explica en les seves Memòries com els empresaris encarregats d’estrenar la seva simfonia pensaven que els estranys comentaris programàtics que acompanyaven a la Simfonia Fantàstica podrien “excitar la curiositat de les masses”, també el mateix Berlioz explica que per obtenir una interpretació “grandiosa” pensava estrenar la simfonia amb cent trenta músics.

Les qüestions programàtiques que van originar la Simfonia Fantàstica van ser causades per l’amor sense esperança (encara que posteriorment aquesta relació sí que va ser corresposta), entre Berlioz i l’actriu Harriet Smithson. L’amor apassionat de Berlioz cap a l’actriu és el motiu dels títols i contiguts dels cinc moviments que integren la composició. Rêveries.Passions, primer moviment, a partir d’un inici tranquil, la tensió augmenta poc a poc fins arribar al Allegro agitato e apassionato assai, només al final la serenitat tornarà de la mà de lents acords interpretats segons indica Berlioz, Religiosamente. El segon moviment s’anomena Un bal, temps de vals, el tema principal ondulant i lleuger, sembla una imatge irreal, pot ser només un somni. El tercer moviment és un fragment serè, Berlioz l’anomena Scéne aux champs, segons explica l’autor en les seves Memòries, és un moviment que impressionava al públic i que va necessitar temps i molts esforços per ser compost. A diferència del tercer moviment, el quart, Marche au suplice, segons explica Berlioz va ser escrit en una nit(!). Aquest moviment junt amb el següent, són resultat de les al.lucinacions del protagonista, tots dos contenen un tractament instrumental molt imaginatiu i innovador. El darrer moviment, Songe d’une nuit du Sabat està dividit en breus passatges amb canvis de tempo i amb incorporacions de nous elements, en el centre trobem la utilització de la melodia gregoriana Dies Irae, quasi com una paròdia. Finalitza el cinquè moviment amb Ronde du Sabbat, on es combinen diversos elements, entre ells el Dies Irae, que originen una dansa d’extraordinària intensitat.

Jesús Rodríguez Picó

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

Revista Sonograma Magazine

Compositor y profesor. Catálogo y discografía.

Pseudópodo

Un blog inhomogéneo y anisótropo

Alex Ross: The Rest Is Noise

Compositor y profesor. Catálogo y discografía.

Psicoterapia y Psicomusicoterapia

Compositor y profesor. Catálogo y discografía.

PENJAMENTS ESCRITS

PENSAMENTS PENJATS AMB LLETRES

Alfredo Aracil – Compositor, Doctor Hª Arte, Asesor Cultural

Compositor y profesor. Catálogo y discografía.

A %d blogueros les gusta esto: