Jesús Rodríguez Picó

Inicio » Artículos (RMC) » Dvorak, compositor simfònic

Dvorak, compositor simfònic

Dvorak, compositor simfònic

Les transformacions que van succeir al llarg del segle XIX van ser una de les característiques del Romanticisme, aquest flux va determinar aquest període i li va donar la personalitat que el defineix. També aquesta evolució va preparar lentament els canvis que es produirien ens els primers anys del nou segle.

Una de les darreres transformacions, o millor ampliacions d’aquest període és la que està relacionada amb la utilització d’elements que provenen de la música popular o tradicional. Aquest fenomen és conegut com a nacionalisme musical.

El nacionalisme en música es va manifestar en territoris que patien algun tipus de repressió que provenia d’una nació estrangera, i no podien manifestar la seva personalitat, els exemples, molt nombrosos, se situen en diversos indrets, sent una de les zones amb més exponents el centre i l’est d’Europa.

Normalment trobem a l’inici d’aquestes escoles nacionals, algun compositor amb una personalitat suficientment sòlida com per generar continuïtat, seria el cas de Glinka a Rússia (encara que aquest país no és un exemple de la repressió cultural per part d’una nació estrangera, sí que ho és per les característiques de repressió i pobresa interna), Ferenc Erkel i Franz Liszt a Hongria o Smetana a Xèquia. És difícil trobar substancials punts comuns entre aquests diferents compositors, encara que la seva relació amb la música tradicional sigui similar els resultats són molt diversos, també ho és la presència d’aquesta música, lluny de ser el fil conductor o determinar la totalitat de la composició, sovint és un element que s’afegeix i amplia les possibilitats expressives.

És fonamentalment a partir de l’obra d’Smetana quan apareixen a Xèquia composicions amb un plantejament específic nacional, i serà a partir de l’estrena de l’òpera La núvia venuda en el 1866 al Teatre Nacional de Praga (primera versió en dos actes), quan s’estableixen les característiques que pot tenir la “nova” música xeca. A partir d’aquest moment s’aniran succeint diferents compositors que aniran conformant una manera de fer característica, el més important d’aquesta època és Antonin Dvorak. Amb aquests autors la idea d’una música nacional basada principalment en la imitació del cant popular desapareix, la força expressiva i els mitjans tècnics que provenen del Romanticisme determinen una música sòlida i personal amb característiques nacionals.

Dvorak va iniciar els seus estudis musicals l’any 1857, en poc temps va poder demostrar les seves dots per la música i convèncer al seu pare, carnisser de professió i amb l’esperança que el seu fil continués en el mateix ofici, del nou rumb professional, els instruments que va estudiar van ser el piano i el violí. Un altre data significativa va ser l’any 1862, quan va entrar a l’orquestra del Teatre de Praga com a violinista i desprès com a viola. En aquests anys interpreta obres que contribuiran al coneixement del gran repertori, entre aquestes composicions destaquen les d’Smetana dirigides per ell mateix, a més d’òperes de Meyerber i Wagner.

En aquests anys inicia Dvorak un conjunt de composicions que al passar el temps li aniran donant reconeixement internacional: les nou simfonies, curiosament el mateix nombre que les escrites per Beethoven, Schubert, Mahler o Vaughan Williams. És en aquests primers anys d’instrumentista quan Dvorak es decideix ha escriure la Primera Simfonia subtitulada “Les campanes de Zlonice”, està composta en do menor i va finalitzar-se l’any 1865. Aquesta simfonia va ser enviada a un concurs a Alemanya, al no guanyar cap premi i no ser tornada al compositor, es va creure perduda, fins que es va trobar l’any 1923. Aquest incident juntament amb d’altres que van afectar les tres següents simfonies, van obligar a fer una revisió del catàleg de Dvorak, i numerar les simfonies afegint les quatre primeres. Això ha originat dos llistats diferents, un primer que només inclou de la cinc a la nou (per tant cinc simfonies) i l’actual que inclou les nou, numerades en relació a la data de composició.

Després d’aquest primer intent, la Segona Simfonia escrita pocs mesos després també en el 1865 no va satisfer al compositor, i va figurar en el llistat de les obres destruïdes per ell mateix, tot i que es va estrenar a Praga l’any 1888. La Tercera Simfonia la va dirigir Smetana en el 1874, aquí hi trobem una de les influències que encara que no gaire presents en l’obra de Dvorak, va ser un referent per molts compositors de l’època, aquesta difícilment evitable influència venia de Wagner, el seu tractament de l’orquestra i l’ampliació de les possibilitats de l’harmonia donaven nous elements per crear una música més relacionada amb el seu temps. En la Tercera Simfonia trobem fragments que demostren aquesta influència, fonamentalment en el primer i darrer moviment.

La Quarta Simfonia, última d’aquest “accidentat” bloc inicial data de 1874 i no va ser estrenada fins 1892 pel mateix compositor. En aquesta obra, a més de la influència de Wagner, hi trobem la d’un altre compositor encara més important per a la futura trajectòria de Dvorak: Johannes Brahms, el sòlid i vigorós primer moviment indica el coneixement que d’algunes composicions de Brahms havia de tenir el compositor xec.

Aquest primer conjunt de simfonies, escrites al llarg de nou anys, formen un primer bloc d’obres encara no suficientment difoses, i que han tingut menys presència en les programacions, a causa de la popularitat d’algunes de les darreres. Realment a partir d’aquest moment Dvorak inicia un nou període on l’experiència anterior li permetrà crear obres personals, l’estil propi estava definit. La relació amb Brahms no estarà només relacionada amb el contingut musical, sinó que a més facilitarà la difusió de les seves obres. Els primers contactes que s’estableixen entre els dos compositors se situen l’any 1874, Brahms estava de jurat en un concurs a Àustria, sent altres membres el crític Eduard Hanslick i el Director de l’Òpera Imperial, Johann Herbeck. Per accedir a l’ajut econòmic que es donava en aquest premi, Dvorak va presentar diverses obres, com les simfonies tercera i quarta. Brahms va quedar impressionat per les obres d’aquell “obscur” compositor xec, i Dvorak va rebre l’import del premi. Això va ocórrer també els anys 1876 i 1877. Els ajuts de Brahms no van finalitzar aquí. En el mateix 1877 es va posar en contacte amb l’editorial Simrock perquè publiquessin obres de Dvorak. No només es van publicar diverses composicions, sinó que a més a més se li va oferir un encàrrec, conseqüència d’aquest van ser les conegudes Danses Eslaves op. 46. Posteriorment aquesta relació es va mantenir, i gràcies a la intervenció de Brahms, el crític Louis Ehlert va escriure l’any 1880 un assaig que va ajudar a la difusió internacional de Dvorak, un crític alemany dedicant un assaig a un compositor de l’est, representava un reconeixement quasi indiscutible. La relació no es va aturar i va continuar amb diverses trobades, al voltant d’aquests moments, hi ha anècdotes que reflecteixen que encara que els dos compositors tinguessin personalitats molt diferents, el respecte i l’admiració mútua van evitar qualsevol ombra en la seva relació. Una d’aquestes anècdotes fa referència a la ingenuïtat de Dvorak en front a Brahms. Algunes vegades l’havia invitat Brahms a casa seva, a aquest sovint l’acompanyaven la seva esposa i algun fill, un dia conversant amistosament va sortir el tema de la religió. El compositor xec va explicar que la seva fe era sòlida i sense dubtes, l’opinió de Brahms era molt diferent, li va explicar que havia llegit a Schopenhauer i que les seves opinions sobre religió no coincidien. Al finalitzar la visita Dvorak va comentar a la seva família la seva sorpresa per les opinions escoltades: “Un home amb una ànima tan extraordinària i no creu en res, en res!.

Quatre anys després de ser composta la Cinquena Simfonia es va estrenar a Praga en el 1879, encara que ha rebut algunes crítiques, principalment els tres primers moviments, a causa d’una disminució de l’empremta personal en relació amb anteriors treballs, hi trobem també les característiques bàsiques de la música de Dvorak: impuls rítmic, i una orquestració transparent i brillant. També destaca el segon moviment amb la utilització de la “dumka”, peça lírica i reflexiva, que prové de la música tradicional i que el compositor va utilitzar en diferents ocasions, fins determina una composició, el Trio op. 4 per a piano i cordes subtitulat “Dumky”, i que reuneix sis “dumka”. La Sisena Simfonia op. 60 va ser la primera publicada per Dvorak. Aquesta obra està escrita en la mateixa tonalitat que la Segona Simfonia de Brahms, re major. A més d’aquesta coincidència hi trobem d’altres, com en l’inici del quart moviment on el dibuix melòdic pot recordar alguns fragments de la seva Segona Simfonia. Una altra característica és el canvi del previsible Scherzo, com a tercer moviment, per un “Furiant”, primera aparició en una simfonia d’aquests ritmes de dansa que provenen de la música tradicional xeca. Al 1883 Brahms estrenava a Viena la seva Tercera Simfonia, això va ser un al·licient per què Dvorak escrivís una altra gran simfonia. La Sisena va ser un encàrrec de la Reial Societat Filharmònica de Londres, i la va finalitzar l’any 1885. En aquesta obra tornen a manifestar-se les dues grans influències, Brahms i Wagner, però també és la simfonia on es revela plenament la personalitat de Dvorak, aquesta és una de les més difoses i juntament amb la novena la més coneguda. L’Octava Simfonia, també forma part del repertori habitual de les grans orquestres simfòniques. Obra clara, lleugera amb temes molt ben definits i fàcilment perceptibles, tradueix l’atmosfera serena i poètica relacionada amb la contemplació de la naturalesa. Dvorak va escriure aquesta composició al poble de Vysoka sent influït pels paisatges que el rodejaven.

Difícilment trobarem gaires obres simfòniques tan conegudes com la Simfonia del Nou Mon. Les seves melodies arranjades innumerables vegades, per tot tipus d’instruments, tant les podem trobar en mètodes per a estudiants de música de nivell elemental, com interpretades per conjunts de música lleugera. De tota manera al marge d’aquesta popularitat, la simfonia manté la solidesa estructural de les obres anteriors i representa l’obra d’un compositor amb un llenguatge personal i amb una tècnica extraordinàriament eficaç. La història que envolta aquesta obra és ben coneguda, l’any 1892 Dvorak va ser invitat als Estats Units per ocupar el càrrec de Director del Conservatori Nacional de Música de Nova York, encara que ocupat amb les seves responsabilitats pedagògiques va escriure diverses obres, essent la més coneguda la Simfonia Número Nou “Del Nou Mon”. La influència i utilització de música que provenia de la música tradicional nord-americana tenyeix alguns moments d’aquesta simfonia, però cal recordar que Dvorak no transcriu melodies sinó que imita l’estil i en crea de noves, generant d’aquesta manera un tramat on es combinen diferents materials. Segons explicava el mateix compositor; “ Jo només he escrit temes meus, i els hi he donat les característiques de la música dels Negres i dels Indis.”

Sigui expressiva, lírica, punyent, rítmica o elegíaca, la música de Dvorak porta el Romanticisme a un punt de màxim esplendor, en pocs anys aquest estil de música s’acabarà a causa dels nous elements que es van incorporant, aquests canvis aniran preparant els nous temps. Dvorak és un màxim exponent d’una manera de fer i també un dels darrers compositors de simfonies “romàntiques” i que sense voler, comencen a tancar aquest període “d’or” de la música simfònica. Els nous temps portaran una transformació substancial, el canvi de segle inaugurarà un nou capítol.

Jesús Rodríguez Picó


Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

Revista Sonograma Magazine

Compositor y profesor. Catálogo y discografía.

Pseudópodo

Un blog inhomogéneo y anisótropo

Alex Ross: The Rest Is Noise

Compositor y profesor. Catálogo y discografía.

Psicoterapia y Psicomusicoterapia

Compositor y profesor. Catálogo y discografía.

PENJAMENTS ESCRITS

PENSAMENTS PENJATS AMB LLETRES

Alfredo Aracil – Compositor, Doctor Hª Arte, Asesor Cultural

Compositor y profesor. Catálogo y discografía.

A %d blogueros les gusta esto: