Jesús Rodríguez Picó

Inicio » Artículos (RMC) » Jordi Cervelló

Jordi Cervelló

Anuncios

Jordi Cervelló, 70è aniversari

Al 1965 Cervelló va compondre la seva primera obra significativa, Dos Moviments per a orquestra de corda, tenia trenta anys i darrere seu hi havia un treball de molt temps centrat en el seu instrument, el violí. En aquesta època hi ha a Catalunya un important grup de compositors que inicien el seu treball i que van originar un capítol fonamental de la música dels darrers temps. Tot i trobar-se dins d’un ambient poc favorable, amb pocs recursos i amb dificultats per accedir a una informació àmplia del darrers esdeveniments musicals internacionals, aquests compositors comencen un treball que en la majoria dels casos encara continua actualment. Aquesta generació que podríem anomenar del seixanta, presenta poques característiques comunes, les diverses grans tendències de la música contemporània hi queden reflectides. Alguns punts de referència que prenen són: la Segona Escola de Viena, l’aleatorietat, la nova expressivitat representada per alguns compositors polonesos (Penderecki havia escrit en el 1961 Polymorphia), o les noves grafies. A més d’aquestes propostes que coincidien amb els grans corrents internacionals, alguns compositors, com Jordi Cervelló, se senten distants d’aquests plantejaments i trien un àmbit de treball relacionat amb la música anterior a les avantguardes, interessant-se per compositors com Béla Bartók, Stravinsky, Ravel o Prokofief per exemple.

El violí

De molt jove s’inicia en l’estudi del violí, amb mestres con Joan Massià, posteriorment continua estudiant a Itàlia, fins que a partir de l’any 1960 pren la decisió de dedicar-se a la composició i també a la pedagogia. L’ampli coneixement d’aquest instrument com a intèrpret li suposa una referència alhora d’escriure, aquesta relació entre pràctica i música escrita s’estableix mitjançant diferents procediments. En primer lloc trobem un cert grau de funcionalitat didàctica, mai és una característica fonamental, però si que ho podem percebre en algunes composicions de cambra com en el Perpetuum mobile per a violí i piano de l’any 1969. Les ressonàncies barroques serà un altre element amb nexes amb la tècnica dels instruments de corda, això es concreta amb la precisió dels motius temàtics, presència sempre perceptible, i també amb l’energia rítmica d’alguns moviments propera a un cert tipus de motricitat. Aquests elements temàtics, habitualment breus que serveixen per originar frases més llargues, estan tractats de manera recurrent, donant unitat i cohesió a les diferents parts que integren les obres.

Un altre aspecte amb referències amb els instruments de cordes és la relació establerta entre el compositor i alguns intèrprets interessats en difondre la seva obra, noms com Gonçal Comellas, Ángel Jesús García, Vladimir Spivakov, Gerard Claret, Radu Aldulescu o Jensen-Lam, no només han difós les composicions on intervenen els instruments de cordes sinó que a més han contribuït a crear-ne de noves.

Diversos enregistraments en CD recullen aquesta producció, “Vint-i-cinc anys de música per a violí (1969 – 1996)” inclou obres per a un y dos instruments, més recentment Ensayo ha publicat un enregistrament amb quatre de les més importants obres per a orquestra de corda, interpretades per la Camerata de San Petersburg dirigida per Alexis Soriano. Aquestes obres es van donar a conèixer en un concert monogràfic a l’Hermitage pels mateixos músics el mes d’abril del 2002.

Un estil propi

La música de Cervelló s’articula a partir d’uns punts de referència que donen coherència a la seva obra i caracteritzen la seva personalitat. Lluny d’aquell “partir de zero” que algunes tendències de la música dels anys seixanta proclamaven, Cervelló troba en els autors ”clàssics” una referència sòlida. El coneixement d’aquests autors no és només teòric, Cervelló ha interpretat algunes de les gran obres del passat, les ha estudiat en detall. El compositor que és també intèrpret manté una relació amb l’obra diferent, com a intèrpret l’ha de conèixer, observar la seva estructura i la seva construcció, però també ha de resoldre tècnica i expressivament els elements que la composen. Cada detall, ja sigui relacionat amb les dinàmiques, les articulacions o les durades, ha de trobar el procediment tècnic més eficaç, l’obra s’ha de conèixer i també s’ha de poder transmetre sense trair la seva naturalesa. Cervelló es servirà d’aquest treball per fer coincidir les seves necessitats expressives amb una tècnica instrumental precisa i atractiva per l’intèrpret. Segons el mateix compositor aquesta “tècnica natural” proposa un virtuosisme instrumental, que no és especialment difícil de resoldre alhora d’interpretar l’obra, les dificultats tècniques les percep l’oient amb claredat mentre l’intèrpret les pot resoldre utilitzant una tècnica instrumental “natural”, situació ben diferent de la que es dóna amb les partitures que exigeixen resoldre grans complexitats que difícilment arriben a l’oient.

Les obres escrites tenint en compte aquesta tècnica sovint també estan construïdes a partir d’estructures properes a la tradició, en composicions com el Concerto Grosso (1973) (dividit en quatre moviments, alternant els lents amb els ràpids) o la Fantasia Concertante (1969) trobem fàcilment aquesta relació amb models formals històrics. De totes maneres aquesta no és una manera única d’escriure, Cervelló combina diferents procediments que obeeixen a necessitats expressives complementaries. A vegades properes unes de les altres, a vegades distanciades pel temps, les composicions inspirades amb el passat es combinen amb altres de més dramàtiques on s’utilitzen procediments de tècnica compositiva actual. Un exemple pot ser Anna Frank, un símbol (1971), res a veure amb el virtuosisme ni amb l’extraversió d’altres obres, ara ens trobem amb una música dramàtica, que vol expressar el dolor davant de l’horror que l’home és capaç d’infligir al seu proïsme. Aquí l’estructura és més lliure, de la mateixa manera que ho havia fet en Seqüències sobre una mort (1970) i ho continuaria fent en Clamor (1972), la necessitat de transmetre uns sentiments concrets obliga a modelar-se d’acord amb aquesta necessitat de commoure.

Una trilogia

L’obra de Cervelló es pot dividir en dos grans àmbits: música de cambra i per a orquestra. En els darrers anys el catàleg de música per a orquestra s’ha incrementat en tres importants títols, cadascun tracta qüestions fonamentals i recurrents. La primera d’aquestes obres va ser Formes per a una exposició (1999), en l’edició de la partitura el compositor escriu el següent: “Formes per a una exposició és una partitura escrita sobre una idea del físic Jorge Wagensberg, publicada per primera vegada l’any 2000 a la revista “Biology and Philosophy”. El resultat és la selecció de les vuit formes matemàtiques més freqüents a la natura, així com les seves respectives funcions”. Aquestes formes matemàtiques permeten al compositor crear unes estructures musicals que estableixen una analogia entre les que trobem a la naturalesa i les musicals. L’obra és d’una gran claredat, en cada un dels vuit fragments escoltem una estructura ben definida, construïda amb elements sempre perceptibles. El resultat musical està suggerit per les formes que donen nom a cada moviment, per exemple en el primer fragment “El Cercle” prevalen els encadenaments de tresets, donant la sensació de continuïtat uniforme, la música “gira” constantment i sempre de manera diferent, moviment que tornarà en el quart fragment: l’Hèlice”.

La segona d’aquestes composicions és el Concert per a violí i orquestra, obra quasi bé inevitable per un compositor amb un coneixement i interès tan gran per el violí. Continua la claredat formal, els breus motius temàtics que serveixen per definir cada moviment, les harmonies sorgides de la modalitat o de l’escala per tons. El rigorós control dels mitjans té per objectiu commoure i transmetre uns sentiments a vegades dramàtics i d’altres d’esperançadors. Cervelló utilitza l’estructura convencional del concert, divisió en tres moviments (Moderato-Allegro, Adagio poco sostenuto e leggero i Finale-Scherzo) i dues cadenzas en els moviments extrems. El lirisme es juxtaposa sovint a un tractament més enèrgic, per exemple en la cadenza del tercer moviment.

Ybris és un poema dramàtic per a orquestra dividit en dos moviments. Aquesta és la darrera obra escrita per a orquestra i que estrenarà l’Orquestra Nacional d’Espanya dirigida per Josep Pons el mes de gener del 2006 a Madrid. El títol de l’obra fa referència a una paraula grega que significa violència, insolència, prepotència, injúria. Com explica el mateix compositor “Escriure una obra de caràcter dramàtic no és nou, amb anterioritat ja havia escrit quatre obres amb aquesta temàtica : Seqüències sobre una mort, Anna Frank, un símbol, Clamor, Madrid 11 de marzo. En aquests primers anys del segle XXI han estat molts els exemples de violència de la qual en són víctimes els innocents. Ybris vol reflectir la greu situació en què ens trobem implicats, fonamentalment des de la perspectiva dels que pateixen les seves conseqüències”.

La cupola di san Pietro

Referències amb el passat, precisió en la utilització de recursos, tècnica “natural”, dosificació dels elements, aquestes són característiques que trobem en la música de Cervelló, de totes maneres tots aquests procediments estan sovint condicionats per les necessitats expressives, transmetre sentiments és l’objectiu. Conscient de la imprecisió inherent a la naturalesa de la música alhora de poder transmetre un contingut determinat, Cervelló a reunit en un text els pensaments més personals per poder fer conèixer algunes de les seves opinions. El títol fa referència al lloc on Cervelló va començar a escriure “Estic situat al saló de l’apartament de Liana Cortini. Escric amb la mirada fixada en dos punts: el paper i la cúpula de sant Pere. És l’u de novembre. Roma està preciosa.” Les “qüestions delicades” que trobem en aquest text fan referència a alguns temes que al llarg dels anys hem anat trobant en la seva obra, potser la més evident és la violència dels humans, la capacitat d’infligir dolor, i l’extraordinària aptitud per destruir. Aquest crit de protesta, ha tingut en els compositors del segle XX alguns magnífics testimonis, com la Simfonia número 13 , Babi Yar de Shostakòvitx, obra amb text de Yevgueni Evtuchenko, on trobem un crit de ràbia i dolor, i on es combinen sentiments tan oposats com la malenconia i el sarcasme.

L’oposició entre la tensió i el repòs manifestada en moltes composicions és un reflex de nosaltres mateixos, la violència pot ser “representada” a través de la música. Cervelló explica que passats més de 50 anys del final de la Segona Guerra Mundial, ha augmentat la violència en el nostre entorn, les informacions esfereïdores ens envolten. Davant d’aquesta realitat el compositor no només creu que ha d’escriure música, sinó que a més vol deixar un testimoni i alhora afegir-se a les denúncies que des de diferents sectors socials es realitzen. En el text es citen esdeveniments com la invasió i la guerra contra Iraq o la crueltat dels atacs terroristes. Les figures del Mahatama Gandhi i d’Albert Camus donen peu a una reflexió sobre el compromís de la no violència i la denúncia de l’afany de control de recursos bàsics per part d’alguns països poderosos.

El text inclou altres parts que continuen tractant el tema de la violència en dos aspectes, l’exercida sobre els animals i la violència de gènere. En el primer cas Cervelló ens va explicant amb detall algunes anècdotes quotidianes, a través d’elles ens fa reflexionar sobre el tractament als animals i la relació amb la nostra dieta. “Menjar carn s’ha convertit en una obsessió”, les anècdotes tenen al darrera una trista activitat de crueltat, que sovint no coneixem o no volem conèixer. Els homes pretenem allargar la nostra vida, ciència i medicina ho intenten, per contra la vida dels animals està només sotmesa a les nostres necessitats, ni el dolor ni la crueltat que els infligim tenen límit. El darrer tema tractat és la violència de gènere. Aquí trobem una mica d’optimisme, després de tant silenci i injustícia, finalment un canvi d’actitud amb l’aprovació de diverses mesures legals ha de permetre començar a afrontar el problema.

Aquest text que recull moltes de les qüestions que des de sempre han preocupat al compositor està relacionat amb la seva darrera obra per a orquestra, en l’últim paràgraf llegim el següent: “Caterina s’ha llegit de nou i detingudament tot l’escrit, com gairebé sempre, m’ha donat la llum amb el títol definitiu de l’obra simfònica que estic acabant sobre el tema de la violència. Precedirà a Poema Dramàtic per a orquestra la paraula grega Ybris”.

Jesús Rodríguez Picó

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

Revista Sonograma Magazine

Compositor y profesor. Catálogo y discografía.

Pseudópodo

Un blog inhomogéneo y anisótropo

Alex Ross: The Rest Is Noise

Compositor y profesor. Catálogo y discografía.

Psicoterapia y Psicomusicoterapia

Compositor y profesor. Catálogo y discografía.

PENJAMENTS ESCRITS

PENSAMENTS PENJATS AMB LLETRES

Alfredo Aracil – Compositor, Doctor Hª Arte, Asesor Cultural

Compositor y profesor. Catálogo y discografía.

A %d blogueros les gusta esto: