Jesús Rodríguez Picó

Inicio » Artículos (RMC) » LUCIANO BERIO

LUCIANO BERIO

LUCIANO BERIO (1925-2003)

Síntesi d’una època

Els noms propis i no els corrents que aglutinen compositors amb procediments similars són els que defineixen la música del nostre temps. Música contemporània, actual, d’avantguarda, d’avui, els noms s’han multiplicat, però són els veritables creadors cadascun amb els procediments propis els que donen a la música actual la seva personalitat. Lluny de prioritzar algun corrent, en la música actual conviuen els estils més diferents sovint contrastats. És el creador el que defineix el nostre temps, la música coneguda com a contemporània ha reunit alguns dels compositors més importants dels darrers anys un d’ells ha estat l’italià Luciano Berio.

Els primers anys

El catàleg de Berio s’inicia l’any 1937 amb Pastorale, a partir d’aquest moment les composicions es succeeixen, encara que les influències i la recerca de la pròpia personalitat determinen aquestes primeres obres. A partir de l’any 1945 comença els estudis al Conservatori Giuseppe Verdi de Milà, alguns professors com Giorgio Federico Ghedini l’aproximaran a compositors com Monteverdi o Stravinsky.

Com el mateix Berio explicava1 no només escoltar a Ghedini tocant el piano i cantant Monteverdi era una experiència inoblidable, sinó que la seva visió de Monteverdi obria amples perspectives, extraient a partir d’aquest compositor d’una manera viva i concreta tres segles d’història de la música. L’any 1952 als Estats Units Berio va estudiar amb L. Dallapiccola acostant-lo a les tècniques serials, tècniques que van determinar algunes de les composicions d’aquests anys.

Una de les primeres obres editades són les Due Pezzi, aquesta composició que data de 1951 és lírica i continguda, la precisió de l’escriptura i els elements poètics seran a partir d’aquest moment un dels trets característic de l’autor. Una altra composició fonamental és Chamber Music, escrita a partir de textos de James Joyce té una gran subtilitat sonora i utilitza un tractament vocal que combina procediments tradicionals amb d’altres relacionats amb l’avantguarda.

En aquests primers anys cinquanta, segons Berio, època amb un desig comú de canvis, de clarificar, d’aprofundir i desenvolupar l’experiència serial, i també de refusar o rellegir l’historia, s’estableix a la ciutat de Darmstadt un centre on es troben compositors i intèrprets i es proposa una manera de fer força estricta, serà la coneguda Escola de Darmstadt. Per exorcitzar una estètica massa rígida i sota la influència de Bruno Maderna, Berio composa Nones per a orquestra, segons l’autor una obra que no té res de la influència de Darmstadt. Un camí molt personal s’ha iniciat, l’ortodòxia que marquin els centres neuràlgics de l’avantguarda incidiran poc en la personal manera d’entendre la música que té Berio.

Sequenze

En una ponència anomenada “El problema de l’obra oberta” presentada a Venècia al XII Congrés Internacional de Filosofia, i anys després editada en un llibre “La definició de l’art”, Umberto Eco proposava algunes recents composicions musicals com exemples d’obres que podien ser incloses en la categoria d’obres obertes, o sigui amb una certa flexibilitat que permetia a l’intèrpret acabar de decidir el resultat final de la composició, els autors citats eren K. Stockhausen i H Pousseur. Posteriorment l’any 1962 en el capítol dedicat a la poètica de l’obra oberta en “Opera Aperta” Eco comenta el grau de llibertat concedit als intèrprets en algunes composicions, entre els autors a més d’Stockhausen afegia a P. Boulez i L. Berio, d’aquest compositor la referència era la Sequenza per a flauta, en aquell moment encara titulada d’aquesta manera sense l’especificació de número 1, doncs hauria de ser la primera d’una llarga llista d’obres, per a instrument o veu solista, que serà un punt de referència fonamental de la música del nostre temps.

Les tretze Sequenze (més la IXb per a saxofon) han estat escrites al llarg de prop de quaranta anys. Segons l’autor els aspectes unificadors d’aquestes obres són: el virtuosisme, distanciant-se del virtuosisme entès com a manifestació gratuïta de la habilitat tècnica, a Berio l’interessa la tensió que s’origina entre l’idea musical i l’instrument, entre el material i la matèria musical; la novetat d’un pensament musical pot imposar solucions tècniques inèdites, fent evolucionar la tècnica de l’instrument. Un altre element unificador d’aquestes composicions està relacionat amb l’intèrpret, aquest ha de tenir una perspectiva històrica que li permeti resoldre les tensions entre la creativitat del passat i l’actual, en altres paraules, no cal que sigui un especialista de la música contemporània. No pretén Berio ni transformar ni canviar els instruments, sinó utilitzar-los d’acord amb les seves possibilitats actuals.

De entre les diverses Sequenze potser es podria destacar la tercera, escrita per a la que va ser la seva primera esposa, la cantant Cathy Berberian, aquí es combinen sons que provenen de la quotidianitat amb d’altres més convencionals, el resultat és una composició molt original i colpidora.

La veu i el teatre musical

D’una manera transversal la veu apareix en moltes obres diferents, sigui cambra, òpera, orquestra, teatre musical, fins i tot en alguna de les obres electroacústiques com Thema, Omaggio a Joyce. Encara que freqüentment s’agrupen les obres de Berio per gèneres, en realitat es fa difícil aquesta distribució, sovint les obres estan relacionades les unes amb les altres, algunes sorgeixen de més àmplies, altres s’amplien, per exemple les Sequenze (per intèrpret solista) originen Chemins (per a solista i grup instrumental), altres barregen gèneres diversos, moltes vegades com Laborintus II es fa difícil situar-les amb precisió. Escrita en el 1965 l’obra combina materials de procedències molt diverses, segons l’autor no és el desig de recuperar sinó l’exposició, a manera d’un “travelling” que es desplaça lentament, de molts materials sonors, exposats per tres grups, un vocal, un instrumental i música electrònica. La discontinuitat també es manifesta en l’utilització dels textos, tan distants com les “Etimologies” d’Isidor de Sevilla i els recitats per Sanguineti. Les veus amplificades no tenen relació amb les tècniques tradicionals “cultivades”, la finalitat és crear una coherència i homogeneïtat malgrat els diferents mitjans. La successió d’episodis genera una simplicitat formal, encara que el retorn d’alguns fragments crea una certa circularitat evitant els grans desenvolupaments.

A més de la Sequenza III, la col·laboració amb Cathy Berberian va donar altres resultats, un dels més personals és Circles de 1960. Aquesta obra està escrita per a veu de mezzo-soprano arpa i dos percussionistes amb textos de E. E. Cummings, el plantejament de l’obra, els mitjans utilitzats, i els recursos instrumentals i vocals, l’han convertit en una obra d’extraordinari interès. Diu Berio que la seva preocupació va ser elaborar amb criteris de repetició tots els aspectes de la composició, tot retorna, tot torna a ser ell mateix, també el text, la circularitat com a idea generadora. Com en tantes obres de Berio els nous mitjans es combinen perfectament amb un lirisme punyent i expressiu.

Circles és una de les obres més interpretades, a Catalunya Anna Ricci va ser la principal intèrpret d’aquestes composicions, cal recordar les extraordinàries versions que havia fet la cantant catalana tant d’aquesta com de la Sequenza III.

Comentaris, cites i al·lusions

Segons Berio la millor manera d’analitzar i comentar una obra és fer alguna cosa nova utilitzant el material que es vol comentar, així el comentari d’una simfonia és una altra simfonia, i d’una òpera una altra òpera. La Sinfonia de 1968 per a vuit veus (estrenada pel conegut grup “The Swingle Singers) i orquestra és un exemple d’aquest plantejament. Lluny d’un “colllage” de cites, l’obra s’articula a diversos nivells, com una superposició d’estrats diferents. La part més sorprenent és la tercera, aquí escoltem diversos “textos” en paral·lel, l’exposat pel grup vocal pertany a “L’innombrable” de Samuel Beckett, simultàniament s’interpreta el quart moviment de la Segona Simfonia de Mahler, encara que en el tramat episòdicament apareix El Mar de Debussy, La Sacre du Printemps i Agon d’Stravinsky, i fragments de R. Strauss, Ravel o Beethoven. El resultat és un flux constant i sempre en transformació. Aquesta obra es va estrenar en una versió en quatre moviments però posteriorment es va afegir un cinquè.

Una altra composició que ha tingut una important difusió són les Folk Songs (1964), primer en la versió per a veu i grup de cambra i posteriorment per a veu i orquestra, aquesta obra inclou alguns materials que provenen de la música tradicional de diversos països, aquests materials es combinen amb d’altres de propis, alguns utilitzant característiques de la música popular. Aquesta personal organització, la subtil instrumentació i el tractament de la veu l’han convertit en una de les obres més conegudes del compositor.

Anys després entre 1976 i 1977 Berio concep una composició de majors dimensions, Coro per a veus i instruments. Segons el compositor la tabula rasa no existeix, la tendència a treballar amb la història, a extreure i transformar conscientment els “minerals” històrics i absorbir-los en processos que no estan marcats per la història, origina un desenvolupament musical amb diferents graus de comprensió, amplificant les possibilitats expressives. Coro articula diferents materials, segons l’autor, per establir un “festival de la unitat”, una mena d’estructura arquetípica. El resultat és una obra on es juxtaposen intervencions cambrístiques amb grans blocs sonors, i les músiques populars de diferents indrets, tradicionals i pròpies es barregen amb textos de Pablo Neruda.

La música de Berio recull les inquietuds i les transformacions de la segona meitat del segle XX. Testimoni d’una època, el seu “comentari” s’ha convertit en un conjunt d’obres molt personals, encara que a vegades mantinguin punts de contacte amb les principals corrents de l’època, defineixen un estil propi combinació de subtilitat, sensibilitat i rigor conceptual.

Jesús Rodríguez Picó

1Les opinions de Luciano Berio estan extretes del llibre Intervista sulla musica, Gius. Laterza 1 Figli Spa, Roma-Bari, 1981.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

Revista Sonograma Magazine

Compositor y profesor. Catálogo y discografía.

Pseudópodo

Un blog inhomogéneo y anisótropo

Alex Ross: The Rest Is Noise

Compositor y profesor. Catálogo y discografía.

Psicoterapia y Psicomusicoterapia

Compositor y profesor. Catálogo y discografía.

PENJAMENTS ESCRITS

PENSAMENTS PENJATS AMB LLETRES

Alfredo Aracil – Compositor, Doctor Hª Arte, Asesor Cultural

Compositor y profesor. Catálogo y discografía.

A %d blogueros les gusta esto: