Jesús Rodríguez Picó

Inicio » Artículos (RMC) » Oedipe

Oedipe

Oedipe

L’òpera d’Enesco

Hi ha compositors que consideren la creació d’una òpera com un procés especialment intens que ha de permetre projectar la seva personalitat creativa al màxim nivell, el veritable punt culminant de tota la producció. Per exemple Ariane et Barbe-Bleue de Paul Dukas o Die Soldaten de B. A. Zimmermann, la mateixa relació s’estableix entre Oedipe i Enesco. Al llarg de molts anys Enesco va compondre lenta i meticulosament el que seria la seva obra més important.

Cher ami,

Oedipe est debout. Il a bien encore quelques excroissance et bosses, mais existe!

Aquesta carta escrita a Paris l’any 1922 per Enesco estava dirigida a Edmond Fleg autor del llibret, era la fi del primer període d’un llarg procés que s’havia iniciat l’any 1906. Va ser en aquella època quan el jove compositor va començar a pensar en la possibilitat d’escriure una òpera. Pocs anys després a Paris assistint a una representació a la Comédie Francaise de l’Èdip Rei de Sòfocles creu haver trobat un argument pel llibret. A principis de 1910 s’inicien els primers esborranys.

Al llarg de 1910 comencen els primers contactes entre el que serà el llibretista de l’Oedipe i el compositor, encara hauran de passar tres anys fins que Enesco pugui treballar amb el text acabat. En aquest moment comença la primera etapa, és la composició de l’òpera en la versió per a piano que acaba, com explica la carta citada anteriorment, en el 1922. Immediatament després Enesco comença l’orquestració que finalitza en el 1931.

Les primeres composicions d’Enesco daten del any 1896 i són per a piano. La primera obra amb número d’opus és una suit simfònica, el Poema romanès compost en el 1897. Uns anys després vindrien obres com les dues rapsòdies romaneses que li van donar una gran popularitat. Aquestes obres amb una evident incorporació d’elements que provenen de la música popular i tradicional, encara que molt sovint interpretades, no són les composicions més personals. A partir del Dixtuor de l’any 1906 es comença a definir un tipus de música profundament romanesa amb l’expressió d’un lirisme nostàlgic combinat amb la incorporació de procediments contemporanis. És a partir d’aquest moment i fins la darrera composició, la Simfonia de cambra de l’any 1954, que Enesco va definint un llenguatge molt personal.

En diferents ocasions l’autor va manifestar que Oedipe era la seva obra més propera. Els molts anys de treball i la identificació del compositor amb l’heroi de l’òpera l’han convertit en una obra d’una sorprenent intensitat. L’origen del llibret són dues tragèdies de Sòfocles: Èdip Rei i Èdip a Colonos, el llibretiste i el compositor fan servir el personatge mític arrelat a l’antiguitat com a símbol real i viu. Aquest personatge de tots els temps, universal, entusiasma Enesco, “…quin tema!, tractar de front l’antiguitat en el que té de més esplèndid, de més llegendari, i al mateix temps de més humà!”.

L’òpera està dividida en quatre actes i sis escenes, el primer acte i pròleg ens dóna a conèixer els imperatius del destí, el parricidi i l’incest, musicalment hi ha grans contrastos entre la música pastoral i la de caràcter guerrer. En el segon Enesco tracta l’orquestra amb gran intensitat dramàtica, amb tramats complexos i procediments molt personals com la utilització de quarts de to en la intervenció de l’esfinx: “La bête et la poussière, et l’astre au ciel serein sont menés par sa main”, frase que per graus conjunts va lliscant del greu a l’agut. Després Èdip respondrà amb les paraules que per Enesco són el nucli central de l’òpera: “L’homme est plus fort que le Destin!”, després d’uns crits l’esfinx mor. “Quan vaig deixar la ploma, després d’aquesta escena, creia que em tornaria boix” havia comentat Enesco. El tercer acte manté l’ambient tràgic, poc a poc la tensió augmenta fins el descobriment de l’incest involuntari i la posterior ceguesa d’Èdip. En el quart acte i epíleg és combinen sonoritats serenes i d’encanteri amb complexos tramats d’un extraordinari refinament tímbric.

Enesco utilitza diferents procediments per donar cohesió i força dramàtica a l’òpera. El flux simfònic que recorre l’obra està entrelligat per diversos motius i temes, tenint en compte els antecedents de Berlioz amb “l’idée fixe” i de Wagner amb el “leitmotiv” Enesco, encara que d’una manera personal, utilitza alguns d’aquests principis per relacionar breus estructures sonores amb elements dramàtics. Els “leitmotiv” poden referir-se a personatges (Èdip), a símbols (el destí), o a personatge i símbol alhora (Jocasta i incest), i apareixen sovint transformats sempre condicionats per l’entorn sonor i les necessitats dramàtiques. Alguns d’aquests motius s’utilitzen en moments fonamentals, per exemple quan intervé el destí. A l’inici de l’òpera en el Preludi instrumental els contrabaixos exposen aquest motiu, integrat per onze sons (número simbòlic que anuncia un conflicte), i que s’inicia amb uns dramàtics intervals de segones menors. També en el Preludi s’exposa el motiu d’Èdip que està constituït per cinc notes (cinc, símbol de l’home), i servirà de nucli genèric per a altres motius conductors.

La transformació dels motius és pot realitzar de diferents maneres, les més habituals són els canvis del ritme, dels intervals, del timbre, l’addició de dos motius o el desenvolupament de les cèl·lules constitutives d’un motiu.

Un altre procediment personal és la concepció modal. Tenint en compte els recursos harmònics utilitzats per Fauré o Debussy i l’interès per a la música tradicional romanesa, la modalitat es converteix en un element lògic i que amplia molt els models tonals convencionals. La modalitat ve determinada per la combinació del cromatisme i del diatonisme, sovint d’acord amb les necessitats expressives (densitat cromàtica = tensió, diatonisme = serenitat o celebració). El ritme també està originat en part per la influència del cant popular, en Oedipe trobem moltes vegades un ritme fluït proper al parlando-rubato.

El 13 de març de 1936, cinc anys després de finalitzada l’obra és va estrenar a l’Òpera de Paris, el director va ser el flautista i compositor Philippe Gaubert, tots els intèrprets van realitzar una excel·lent versió. La crítica també va valorar l’obra, per exemple Émile Vuillermoz escrivia: “A pesar de l’austeritat aparent d’aquesta música poques partitures contenen un patetisme tan punyent i sincer.” Posteriorment altres compositors com Florent Schmitt o Arthur Honneger van destacar la singularitat de l’obra i la distància tant dels succedanis wagnerians com dels “pastiches” imitant Debussy o Puccini. L’èxit va durar poc, l’obra és va tornar a representar l’any següent i després l’oblit.

La fi d’aquest oblit és va iniciar gràcies a l’òpera de Bucarest que a l’any 1958 va incloure Oedipe en la seva programació. Uns anys després la casa discogràfica Electrecord va realitzar un enregistrament en llengua romanesa, el paper d’Èdip va ser interpretat pel baríton David Ohanesian sent el director Mihai Brediceanu. Un segon enregistrament discogràfic és va fer a Monte-Carlo l’any 1989, aquesta vegada en una versió en francès, l’intèrpret d’Èdip va ser José van Dam i el director Lawrence Forster.

Per la seva qualitat Oedipe s’ha de situar al costat de les gran òperes del segle XX, de la mateixa manera que Doktor Faust de Busoni, les dues òperes d’Alban Berg o algunes òperes de Britten s’inclouen (o s’haurien d’incloure) habitualment en les temporades d’òpera, també Oedipe mereix difondre’s com obra singular i molt personal.

Jesús Rodríguez Picó

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

Revista Sonograma Magazine

Compositor y profesor. Catálogo y discografía.

Pseudópodo

Un blog inhomogéneo y anisótropo

Alex Ross: The Rest Is Noise

Compositor y profesor. Catálogo y discografía.

Psicoterapia y Psicomusicoterapia

Compositor y profesor. Catálogo y discografía.

PENJAMENTS ESCRITS

PENSAMENTS PENJATS AMB LLETRES

Alfredo Aracil – Compositor, Doctor Hª Arte, Asesor Cultural

Compositor y profesor. Catálogo y discografía.

A %d blogueros les gusta esto: