Jesús Rodríguez Picó

Inicio » Artículos (RMC) » Obres pòstumes

Obres pòstumes

Obres pòstumes

Falla, Bartók i l’exili americà.

Moltes de les obres inacabades estan relacionades amb les circumstàncies personals, la mort deixa a mitges el que els autors havien intentat finalitzar, sovint lluitant contra el temps. El problema plantejat és si es poden interpretar com estan o cal continuar-les per poder ser interpretades. Encara una altra qüestió, com podem saber el que és de l’autor i el que està afegit. A vegades el que s’afegeix té mes durada que l’escrit (els intents no sempre reeixits d’acabar la Desena Simfonia de Mahler), en d’altres volgudament es crea un contrast d’estils (la versió realitzada per Luciano Berio del Turandot de Puccini).

Tant Falla com Bartók, van deixar obres inacabades, el procediment dels continuadors va ser respectar al màxim els estils i els procediments i intentar acabar les obres sense que es notin els afegits.

Cap a Buenos Aires

Nombrosos artistes de l’Europa de la dècada dels 30 fugen cap el continent americà, el motiu és sempre el mateix, la repressió i la violència. Al 1933 i posteriorment al 1934 Falla i la seva germana Maria del Carmen viatgen a Mallorca per fugir del desori social. Els esdeveniments cada vegada aniran a pitjor, fins que el dia 19 d’agost del 1936 García Lorca és assassinat, la crueltat de la guerra és manifesta plenament. Llavors, Falla que havia tornat a Granada comença a treballar en una obra de grans dimensions. A l’octubre del 37 Falla sol·licita un pressupost per construir un refugi antiaeri, sembla creure que d’aquesta manera també pot protegir els manuscrits de la nova composició, l’Atlàntida. Els mesos passen, el setembre del 1939 el compositor no veu la fi de la violència i la misèria. Per sort des de Buenos Aires li arriba la proposta de dirigir diversos concerts al Teatro Colon. Al setembre de 1939 Falla i la seva germana viatgen cap a l’Argentina, a les maletes la nova partitura. Mesos després estrena la suite Homenajes. La darrera residència de Falla i la seva germana va ser “Los Espinillos” al poble de Alta Gracia. El compositor dèbil i malalt, rep algunes visites i intenta anar avançant la que sap que serà la seva última composició. A través d’algunes cartes podem veure les dificultats per treballar i el seu estat de salut, en una carta de l’any 1946 dirigida al seu deixeble Ernesto Halffter, Falla explica que no voldria actuar contra la seva consciència i abandonar l’Atlàntida, a la seva “pobre Atlàntida”. En el mateix any Falla mor, la darrera gran obra està inacabada, obra que havia començat a esbossar l’any 1927.

Els dubtes s’inicien, cal acabar l’obra? Qui ho ha de fer?. Finalment els hereus decideixen que Ernesto Halffer posi mans a l’obra. El procés finalitza amb l’estrena en el Gran Teatre del Liceu de Barcelona el novembre de 1961 dirigida pel mestre Eduard Toldrà.

Com expliquen amb detall Enrique Franco i Edmond Colomer en el text que acompanya l’enregistrament en CD editat per Auvidis, ens trobem amb una partitura amb fragments acabats, altres amb la veu escrita i anotacions per la instrumentació, i també amb trossos breus sense continuïtat. Desprès de la primera versió, el mateix Halffer va fer una altra versió la coneguda com a versió de Lucerna, on suprimeix alguns fragments propis i dóna a l’obra un major equilibri formal. Com comenta Edmond Colomer, “Encara que el colorisme i l’exuberància que caracteritzen la paleta orquestral de Halffter no coincideixin amb l’austeritat pròpia del llenguatge de Falla, vull insistir més en la coincidència de valors més que no pas en les possibles divergències entre l’un i l’altre”.

Cap a Nova York

Pocs mesos després del viatge de Falla també trobem un altre gran compositor europeu dalt d’un vaixell en direcció al continent americà. Les fotografies ens mostren el mateix, un artista en l’última etapa de la seva vida, malalt i solitari que mira el mar des de la coberta i que fuig d’una Europa embogida. A Washington amb el violinista Szigeti interpreta un concert amb les seves composicions, l’acollida és molt freda, de totes maneres pot establir algun contacte amb universitats abans de tornar a Budapest per preparar l’exili definitiu. Al llarg de les primeres setmanes les coses no van del tot malament, doctor per la Universitat de Columbia, treballs d’investigació de folklore, alguns concerts. Els mesos passen i les relacions amb la universitat es refreden, la borsa de treball finalitza i les seves estrenes causen una certa indiferència. Per intentar redreçar la seva situació l’editor anglès Ralph Hawkes li garanteix 1400 dòlars perquè en un termini de tres anys escrigui el setè quartet, també el viola escocès William Prinrose li encarrega un concert per a viola. Bartók decideix començar a treballar en el concert, poc a poc el seu estat de salut empitjora. L’any 1945 porta una bona notícia, des de la Hongria alliberada arriba finalment un reconeixement, Bartók és nomenat senador del nou Parlament hongarès. De totes maneres la pneumònia ja s’ha manifestat i el compositor no té possibilitats de recuperar-se, altra vegada l’ombra d’un fatal destí s’abat sobre Bartók, mai podrà tornar a la seva Hongria.

A partir d’aquest moment un personatge pren el relleu, el seu amic Tibor Serly és qui haurà de recollir els esborranys i els fragments dispersos per refer el Concert per a viola. És molt difícil saber on acaba Bartók i comença Serly, la seva habilitat i el profund coneixement de la personalitat de l’autor, han permès crear una obra coherent i dins de l’estil de les últimes obres escrites en el període americà, lirisme clar i melangiós i orquestració continguda.

Una altra partitura va quedar sense acabar, el Tercer Concert per a piano, concert que contrasta amb els anteriors, també com en el de viola, pel lirisme i l’abandó de ritmes incisius, l’obra dedicada a la seva esposa Ditta va ser quasi acabada, només va ser necessari que el mateix Serly orquestrés els 14 compassos finals, en aquest cas una breu intervenció que no canvia el resultat final. Aquest concert sembla mirar enrere com amb enyorança per un passat que no podem oblidar, el passat dels grans mestres com Bach o Mozart, passat que també va incidir en la darrera etapa creativa d’altres grans autors com Richard Strauss.

Jesús Rodríguez Picó


Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

Revista Sonograma Magazine

Compositor y profesor. Catálogo y discografía.

Pseudópodo

Un blog inhomogéneo y anisótropo

Alex Ross: The Rest Is Noise

Compositor y profesor. Catálogo y discografía.

Psicoterapia y Psicomusicoterapia

Compositor y profesor. Catálogo y discografía.

PENJAMENTS ESCRITS

PENSAMENTS PENJATS AMB LLETRES

Alfredo Aracil – Compositor, Doctor Hª Arte, Asesor Cultural

Compositor y profesor. Catálogo y discografía.

A %d blogueros les gusta esto: