Jesús Rodríguez Picó

Inicio » Artículos (RMC) » simfonies

simfonies

Les simfonies de Robert Schumann

L’any 1841

A finals de febrer del 1841 Schumann va acabar la seva Primera Simfonia, feia només uns mesos que s’havia casat amb Clara Wieck. És difícil saber fins a quin punt el compositor havia decidit conscientment finalitzar una etapa intensa i extraordinària dedicada fonamentalment a la creació de lieder. La composició determinada pel text, com una extensió de les possibilitats expressives, i les obres per a piano integrades per peces breus havia finalitzat. L’aforisme, la juxtaposició de breus estructures diferenciades, encara que sovint amb relacions i connexions internes com en el cicle Dichterliebe, donava pas a obres de cambra i instrumentals construïdes d’acord amb criteris formals més amplis i relacionats amb un passat no gaire llunyà.

El punt de referència de la música instrumental escrita a partir d’aquest moment ve donat per la utilització de les formes fixades en el classicisme, perllongades i ampliades per Beethoven, com és habitual al llarg del segle XIX la figura de Beethoven es pren com a punt de referència ineludible. El quartet, la sonata i la simfonia com formes establertes articularan les estructures formals, per exemple els primers moviments de les quatre simfonies estan relacionats amb la forma sonata, fet habitual, encara que aquesta forma també la podem trobar en altres moviments d’algunes simfonies, fins i tot en moviments lents com en el segon de la Simfonia número 2 de Beethoven. Aquests recursos que introdueix Schumann en la seva música instrumental tenen per finalitat poder crear estructures complexes, sòlidament establertes que permeten ampliar els moviments i allunyar-se de les formes breus. Encara que el suport estructural provingui del passat, un llenguatge nou, modern, romàntic, nodrirà aquestes formes, Schumann vol compondre una música que sigui hereva del passat i alhora característica del present.

Dos compositors de referència

Durant els seus anys d’estudi amb Heinrich Dorn i Friedrich Wieck, havia aprofundit en la música de Bach, El clave ben temperat, L’Art de la fuga i les corals es van convertir en objecte d’un treball minuciós i profund. El coneixement dels procediments contrapuntístics apareixerà sovint en la seva música simfònica, el tractament de motius que es desplacen, amplien o transformen, és un recurs que serveix per crear un tramat a vegades dens, característic de la seva música, d’aquesta manera els temes, encara que a vegades breus, poden articular estructures complexes i dilatar-se en el temps.

Entre els nombrosos textos escrits per Schumann trobem un dedicat a la 9a Simfonia de Schubert, escrit després d’escoltar la interpretació que es va fer en l’any 1839, concert en el que va col·laborar. Segons Schumann, qui creia que era millor no escriure més simfonies després de les de Beethoven s’equivocava. Schubert no pretén continuar la novena, la seva simfonia combina les formes amples amb la lleugeresa. Impressionat i commogut Schumann considerarà aquesta obra com una referència que pot caracteritzar la música del seu temps, la música romàntica. Schubert representa l’enllaç natural, conseqüència d’un inevitable procés evolutiu entre el classicisme i el romanticisme.

Les noves formes encara que relacionades amb les clàssiques estaran tractades amb gran llibertat, en anys anteriors ja s’havien escrit obres que es distanciaven de les convencions, com la Simfonia Fantàstica de Berlioz, les simfonies de Schumann també es distanciaran del patró clàssic, un clar exemple és la continuïtat de la Quarta Simfonia.

Trets característics

A diferència del seu amic Mendelssohn, Schumann s’allunya del model clàssic i intenta impregnar les simfonies de l’ideal de “música poètica”, on la fantasia i la capacitat inventiva han de prevaler sobre el talent i les convencions. L’organització en quatre moviments, característica de la forma simfonia, és veurà modificat en dues, en la quarta i en la tercera, aquesta simfonia s’inicia amb un moviment lent que s’afegeix als quatre convencionals. Encara que utilitzant aquest pla general en moviments, hereu de les formes clàssiques, és la personalitat inquieta i complexa de Schumann la que converteix les quatre simfonies en obres profundament personals. La Primera Simfonia es relaciona amb Beethoven, el caràcter “pastoral” de l’obra i alguns breus motius, com el solo de flauta que escoltem pocs compassos abans que s’acabi el primer moviment. També trobem una altra connexió amb un compositor anterior, es tracta de Schubert, la simfonia s’inicia amb un motiu interpretat per trompes i trombons que pot recordar el tema inicial en do major de les trompes de la Novena Simfonia. Aquest Andante un poco maestoso inicial de la Primera Simfonia tindrà continuïtat en el Sostenuto Assai de la Segona, també un inici lent crea el clima necessari per quasi esglaonadament anar incrementant la tensió fins el brillant Con fuoco. Algun tema d’aquest moviment reapareixerà en altres moments de la simfonia, aquesta característica dóna a l’obra cohesió orgànica i continuïtat, és aquest un procediment que ja havia utilitzat Schumann en la primera versió de la que seria la Quarta Simfonia, escrita uns anys abans. El lleuger i àgil moviment ascendent i descendent en semicorxeres dels primers violins en l’inici del segon moviment, es relaciona amb l’orquestració utilitzada en alguns moments per Mendelsson en la Simfonia Italiana, aquesta música fluida, típica d’un Scherzo, contrasta amb els dos trios intercalats.

Alguns passatges de la Tercera Simfonia han originat molts dubtes i una certa sospita sobre l’encert de la instrumentació, qüestió que ha originat revisions en profunditat de totes les simfonies, per exemple les realitzades per Mahler. A pesar dels dubtes que ha generat, el dens i enèrgic primer tema, rítmicament sincopat, i que podem relacionar amb els inicis de la Primera Simfonia de Brahms, s’ha convertit amb un magnífic exemple de les possibilitat expressives de l’orquestra romàntica. Al llarg de tot el moviment es van succeint episodis rítmics i altres de més lírics, sempre amb la força d’un impuls constant.

És per aquests anys quan la simfonia s’amplia, una tendència que tindrà continuïtat fins els nostres dies, la Quarta Simfonia amb la seva estructura continua i les connexions temàtiques entre moviments és un exemple. Schumann havia pensat en anomenar-la Fantasia Simfònica, títol que indica la llibertat formal, i que ha estat utilitzat per diversos compositors (la Sisena Simfonia de B. Martinu porta el sobrenom de Fantasies Simfòniques).

Situat en una cruïlla on s’entrecreuaven les aparentment immutables estructures clàssiques, les noves relacions entre poesia i música, i les propostes sorgides a partir de la Novena de Beethoven, Schumann desenvolupa un estil personal perfectament identificable i que sorgeix espontàniament de la seva complexa personalitat, les seves simfonies si s’interpreten amb apassionament commouen, a més, la bellesa dels temes, els contrastos dramàtics i un tractament personal de color orquestral fa que aquestes obres estiguin en el repertori habitual de les grans orquestres.

Jesús Rodríguez Picó

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

Revista Sonograma Magazine

Compositor y profesor. Catálogo y discografía.

Pseudópodo

Un blog inhomogéneo y anisótropo

Alex Ross: The Rest Is Noise

Compositor y profesor. Catálogo y discografía.

Psicoterapia y Psicomusicoterapia

Compositor y profesor. Catálogo y discografía.

PENJAMENTS ESCRITS

PENSAMENTS PENJATS AMB LLETRES

Alfredo Aracil – Compositor, Doctor Hª Arte, Asesor Cultural

Compositor y profesor. Catálogo y discografía.

A %d blogueros les gusta esto: