Jesús Rodríguez Picó

Inicio » Artículos (RMC) » War Requiem

War Requiem

La Música del “War Requiem”

Preàmbul

En els inicis del Renaixement els compositors comencen ha utilitzar els textos de la missa dels morts. Una obra polifònica d’aquesta època que marca un punt de referència és el Requiem d’Ockeghem escrit entre 1480 i 1490, anteriorment Dufay n’havia escrit també un, encara que la música no ha arribat als nostres dies. Els recursos que dóna la polifonia franco-flamenca permetien crear estructures i tramats complexos, iniciant lentament la utilització de tècniques imitatives, com per exemple en la part final a dos veus del Kyrie del Requiem d’Ockeghem.

La forma de la Missa de Difunts ha estat condicionada per l’època i el lloc, sovint amb canvis i transformacions. Des d’obres polifòniques sòbries i contingudes fins a l’espectacular Requiem de Berlioz, escrit a la memòria dels morts del 1830, on el compositor utilitza a més d’un cor i una orquestra monumental, quatre grups instrumentals integrats per instruments de metall (les orquestres nord, est, oest i sud, segons indica la partitura), el Requiem demostra una sorprenent capacitat de múltiples possibilitats.

En el segle XX aquesta diversitat s’amplia, un exemple peculiar de Rèquiem, com a mitjà per proposar un missatge de contestació o de protesta contra un cert tipus de violència, és el Berliner Requiem (1928) de Kurt Weill, en aquest cas no s’utilitza el text convencional sinó un d’original de Bertolt Brecht. Altres propostes modifiquen el text original, per exemple en l’extraordinari Requiem (1963-1965) de Ligeti es suprimeix el “Lux Aeterna” que serà compost posteriorment com a obra separada. Una altra possibilitat és la de combinar diferents textos, uns que provenen de la Missa de Difunts i d’altres que provenen de l’àmbit de la poesia. Un exemple d’aquesta combinació és el Requiem de Xavier Benguerel, obra estrenada en el festival de Torroella de Montgrí en l’any 1990. En les 24 parts en que està dividida l’obra es conjuminen textos que provenen de l’ofici de difunts i poemes de Salvador Espriu.

War Requiem

Aquesta composició reuneix els grans mitjans amb la combinació de textos diferents. Britten n’utilitza dos, el llatí de la missa de difunts i diversos poemes de Wilfred Owen. L’estructura està determinada per aquesta diversitat, clarament definits trobem tres nivells diferents. El primer el constitueixen un tenor i un baríton (els soldats) i una orquestra de cambra, el segon la soprano solista, els cors i l’orquestra simfònica (text de la missa de difunts), i el tercer, a una certa distància, separadament, el cor de nens i l’orgue (el misteri de la innocència). Els tres nivells s’alternen creant contrastos expressius i accentuant el dramatisme, no són només els canvis de text sinó les combinacions instrumentals i vocals el que van condicionant cada episodi.

Pel primer enregistrament discogràfic que és va fer del War Requiem en el 1963, es va demanar al compositor que fes alguns comentaris, Britten va estar d’acord en escriure un text explicatiu, preferint no utilitzar tecnicismes i que servís com a punt de referència per ajudar la seva audició. Aquest text és el que fem servir a partir d’ara com a referència, seguirem la divisió general que fa Britten i incorporarem alguns comentaris que creiem significatius.

1. Requiem aeternan

L’obra s’inicia amb un caràcter processional al voltant de les dues primeres paraules “Requiem aeternan”. Un breu motiu en anacrusa, impulsa lentament les sonoritats de l’orquestra simfònica cap a l’agut, fins arribar al següent text “et lux perpetua”, procés que ens ha portat de l’ombra a la llum. Cada vegada de manera més decidida les campanes interpreten dues notes, do i fa#, un interval de tritó, les mateixes notes que ha interpretat el cor. Les paraules inicials retornen, amb elles el caràcter processional.

Te decet hymnus”, cor de nens, dividits a dues veus i acompanyats per l’orgue i els violins, sonoritats llunyanes tenyides d’esperança. Tornen els elements del principi, de sobte, abruptament, l’arpa i el contrabaix introdueixen un altre nivell, el dels solistes i l’orquestra de cambra.

What passing bells”, l’aspecte cerimonial s’esvaeix, el poeta observa la crueltat, és la realitat que l’envolta, destrucció i mort, el paisatge de la guerra, la música ara és aspra i violenta. Finalment per última vegada i de sobta torna el tritó inicial, les campanes i una ressonància del “Kyrie”, disminuint progressivament finalitza la primera part.

2. Dies irae

És el fragment més complex de l’obra, com el nucli fonamental, encara que situat en segon lloc entre sis parts. Els instruments de metall interpreten una fanfàrria que anuncia el Dia del Judici Final, el cor canta d’una manera entretallada i rítmica (sovint en compàs 7/4). Els dos motius s’alternen i es superposen. El “Tuba mirum” portarà a l’entrada de l’orquestra de cambra. Aquesta alternança de “Dies irae” i de textos poètics acompanyats per l’orquestra de cambra continuarà al llarg d’aquesta part dividida en deu seccions, que són el resultat dels poemes més les intervencions de l’orquestra.

Aquest primer poema porta la indicació de “Tranquillo, poco più lento, senza rigore”, el text s’inicia amb les paraules “Bugles sang”, com una ressonància continuen els temes anteriors. Les fanfàrries acompanyen el poema que canta el baríton.

Majestuosament però amb energia la soprano intervé amb un interval de quinta ascendent, amb solemnitat s’anuncia el Dia del Judici Final, soprano i cors combinen les intervencions, fins al “Rex tremendae” on l’interval de quinta es capgira i es converteix en descendent, originant un moment de gran dramatisme. De sobte un fragment “Allegro e giocoso”, és el duet de tenor i baríton ple d’ironia i de lleugeresa.

Recordare”, veus de dones i orquestra, fragment expressiu i seré. Després un altre contrast, ràpid i decidit, el baixos intervenen amb les paraules “Confutatis maledictis”, dos motius: el rítmic del cor d’homes i un altre que llisca, format per semicorxeres.

Tercera intervenció de l’orquestra de cambra, el baríton canta “Be slowly lifted up”, inesperadament torna l’implacable “Dies irae”. Després més lentament (encara que mantenint el compàs de 7/4) el “Lacrimosa”. Finalment última intervenció de l’orquestra de cambra, recitatiu interpretat pel tenor. Paraules de tendresa i consolació, alternança entre el “Lacrimosa” i el poema cantat pel tenor.

3. Offertorium

Cor de nens, veus llunyanes, breu introducció quasi com un recitatiu, les veus estan acompanyades per un orgue (o un harmonium). Canvi, “Sed signifer”, orquestra i cor “Animato”, breu episodi fins arribar a la fuga a partir del text “Quam olim Abrahae”. Llarg “crescendo” per emfatitzar el text fins al punt culminant. El baríton i el tenor amb l’orquestra de cambra canten la versió d’Owen de la història d’Abraham i Isaac. La idea de la innocència apareix novament amb el cor de nens i l’orgue, posteriorment es superposaran els dos nivells, l’Offertorium finalitza amb els cors i l’orquestra. Alguns dels temes utilitzats en aquesta part final pertanyen a una obra de joventut, el Canticle II Abraham and Isaac op. 51.

4. Sanctus

Petita pausa en mig de la violència, rítmicament la percussió i el piano acompanyen la soprano que canta la glòria divina. Torna el tritó do-fa#, encara que ara en un ambient més lluminós que a l’inici.

Hosanna in excelsis”, fanfàrria amb instruments de metall, fins la intervenció de la soprano interpretant “molto tranquillo” el “Benedictus”, perllongant l’ambient de serenitat. Es reprèn el motiu de les fanfàrries fins al “tutti” final. Sobtadament la realitat enfront el fervor religiós, el baríton acompanyat de l’orquestra de cambra canta “ After the blast of lightning”, visió poètica de profunda tristesa.

5. Agnus Dei

Aquesta és la part més breu de l’obra, intervé fonamentalment el tenor amb l’orquestra de cambra, encara que el cor apareix de manera intercalada. El compàs 5/16 es manté sempre, donant un caire de fluïdesa i simplicitat.

6.Libera me

L’última part s’inicia amb un ritme de marxa, lentament les sonoritats profundes de la percussió inicien un procés d’acceleració constant. Els contrabaixos interpreten un motiu derivat del primer poema “What passing bells”. El progrés de la marxa ens porta a un punt de gran intensitat, després la soprano canta “Tremens factus”, també un altre relació amb motius de l’inici, ara és l’interval de quinta descendent que apareixia en el “Dies Irae”. Tot aquest procés d’intensificació ens porta al punt culminant: “Dies magna et amara valde”, clímax on trobem un dramàtic cant de súplica, “Libera me” interpretat per la soprano i el cor. Lentament disminueix la intensitat fins al recitatiu “lento e tranquillo” basat en el poema “Strange Meeting”, consumació de l’obra, el tenor canta un poema d’Owen que relata la trobada, com en un somni, amb un soldat enemic, “I am the enemy you killed, my friend”. Cant contingut, només trencat per inquietants motius ràpids, tot l’horror expressat amb pocs mitjans. Segons Britten, fragment que no necessita comentaris.

Últimes pàgines, les forces s’unifiquen, com a l’inici. Els dos soldats canten “Let us sleep now”, mentre a distància sentim el cor de nens, i posteriorment s’afegeix la soprano. Abans dels darrers compassos, les campanes sonen per última vegada amb l’acord de tritó. L’obra acaba lentament amb serenitat, l’acord de fa major superposat al tritó do-fa# de les campanes tanca l’obra.

Britten compositor “contemporani”

En el 1962, any de l’estrena del War Requiem, Shostakovitx finalitza la seva Tretzena Simfonia “Babi Yar” amb textos d’Evtushenko, però també Boulez feia pocs mesos que havia acabat Structures segon llibre per a dos pianos. En poques ocasions trobem en la història de la música una diversitat tan oposada de propostes, per una banda els compositors que consideren la música d’Anton Webern i el serialisme com una referència fonamental i per altra banda els que mantenen les regles fonamentals de la tonalitat. Ens aquests anys i per motius molt diferents trobem tant en els països de l’est d’Europa com a Gran Bretanya compositors que mantenen les convencions tonals allunyant-se del que en aquell moment era modern o avantguardista. Britten, de la mateixa manera que Vaughan-Williams, William Walton o Malcolm Arnold és troba dins de l’àmbit de la tonalitat.

Al marge de consideracions tècniques ara ja és pot fer una anàlisi precisa de la situació de Britten en la música de la segona meitat del segle XX. Finalitzades les avantguardes, tal com s’entenien en la dècada dels seixanta i setanta, en l’actualitat s’està establint una relació diferent entre el compositor i els corrents musicals anteriors, es recuperen tècniques que provenen de la tonalitat, però també s’incorporen, quant es creu convenient, els extraordinaris recursos que ens ha donat el segle XX, en aquest nou context la figura de Britten presenta un interès cada cop més gran.

Traslladar una expressió concreta, commoure l’oient, comunicar unes emocions perfectament previstes, això és el que pretén Britten, els mitjans sorgeixen de la tonalitat, entesa com un conjunt de procediments amplis i sense límits gaire precisos. Per exemple en l’òpera The turn of screw a més de les tècniques tonals el compositor utilitza escales sintètiques, o sigui creades sense seguir els patrons intervàlics de las escales que provenen dels modes major, menor o de la modalitat, també utilitza acords de dotze sons, i ritmes diferents superposats. Qualsevol tècnica que Britten utilitza està condicionada per l’expressió, l’eficàcia comunicativa es converteix en l’objectiu principal.

Una altra característica de la personalitat de Britten, és la distribució i transformació dels elements compositius. La dosificació i la mesura estan sempre presents, és difícil trobar un punt culminant que no hagi estat preparat suficientment o un silenci que no tingui una clara funció expressiva. Entre les diferents possibilitats que té al seu abast, Britten sembla triar sempre la més eficaç. Quan es tracta de música amb text encara s’intensifica més el lligam entre les necessitats dramàtiques i la música, són probablement les seves òperes el punt àlgid de la seva obra.

Sempre mesurat, a vegades amb una gran intensitat dramàtica (War Requiem o Peter Grimes), d’altres juganer (Simfonia Simple), i amb un gran coneixement dels recursos instrumentals, Britten, es va convertint a mida que el temps ens dona una perspectiva millor, en un excepcional testimoni dels esdeveniments del segle XX.

Jesús Rodríguez Picó

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

Revista Sonograma Magazine

Compositor y profesor. Catálogo y discografía.

Pseudópodo

Un blog inhomogéneo y anisótropo

Alex Ross: The Rest Is Noise

Compositor y profesor. Catálogo y discografía.

Psicoterapia y Psicomusicoterapia

Compositor y profesor. Catálogo y discografía.

PENJAMENTS ESCRITS

PENSAMENTS PENJATS AMB LLETRES

Alfredo Aracil – Compositor, Doctor Hª Arte, Asesor Cultural

Compositor y profesor. Catálogo y discografía.

A %d blogueros les gusta esto: