Jesús Rodríguez Picó

Blog

Concert Inaugural de Catalunya Música. Victòria dels Àngels al Palau de la Música Catalana (Text CD)

Victòria dels Àngels, 10 de maig de 1987

Imatge VictoriaIniciar els programes d’una nova emissora de radio és un esdeveniment que no passa sovint. L’any 1987 era un moment per recuperar i iniciar nous projectes: feia pocs anys que el país havia començat un complex camí. En aquell moment teníem els mitjans per impulsar iniciatives noves i, per tant, per anar definint una nova societat, més lliure i amb més possibilitats de triar i decidir. Una emissora de música (definida en aquell moment com a “clàssica i contemporània”) era un nou objectiu. Catalunya no havia tingut mai una emissora d’aquestes característiques.

En apropar-nos a la data de l’inici de les emissions, es va decidir organitzar una inauguració. El protagonista o protagonistes calia que estiguessin lluny de modes i al marge de preferències passatgeres. Decidir no va ser difícil. Hi havia un nom que reunia unes característiques úniques: prestigi internacional, un repertori ampli, una relació amb el públic més que afectuosa, una carrera llarga i plena d’èxits i, també, un cert allunyament de l’escena en els darrers anys. Aquest era el moment de tornar a escoltar Victòria dels Àngels.

Tots teníem presents els enregistraments extraordinaris que la cantant havia realitzat. Havien passat molts anys des d’aquella difícilment superable Carmen enregistrada l’any 1957 i dirigida per Thomas Beecham. A més del repertori operístic, Victòria dels Àngels havia actuat sovint a recitals, interpretant molta música per a veu i piano. Aquest podia ser el repertori idoni per a un concert d’inauguració.

El tracte amb la cantant va ser exactament el que prevèiem. Coneixíem alguns dels seus trets característics: modèstia, sensibilitat, cap afany de protagonisme. Realment una veritable antítesi del que entenem per “diva”. Ens vam trobar amb una artista que no feia cap esment dels seus èxits, que no tenia cap interès a explicar les seves experiències amb alguns dels grans artistes  amb què havia coincidit. Al contrari, calia “recordar-li” que nosaltres coneixíem la seva carrera artística, i era per això que li proposàvem la inauguració.

Tots sabíem que Victòria s’havia allunyat dels escenaris. Les causes eren diverses i semblava que els motius personals havien estats decisius: calia retrobar-se amb el públic. El dia 10 de maig del 1987, al Palau de la Música Catalana era la cita, el retrobament.

Victòria tenia molt clar que aquell dia podia ser una tornada especial. No es tractava de tornar als mateixos repertoris, sinó que calia interpretar la música que convingués a la seva veu. La veritat és que aquesta qüestió ens preocupava poc. El que preteníem era poder escoltar una altra vegada una veu amb unes característiques expressives úniques.

El repertori triat posava l’accent en obres de suau lirisme, que permetien a Victòria manifestar la seva personalitat musical. Al Palau de la Música vam poder tornar a escoltar aquelles conegudes composicions interpretades  amb expressió natural, precisa, posant amb suavitat l’accent en algunes paraules, mantenint la sobrietat i alhora la claredat.

Després, els aplaudiments, l’èxit. I Victòria com sempre, discreta i amable. Aquest no va ser un concert aïllat. Per sort, l’artista és va deixar “convèncer” i va tornar als escenaris per interpretar aquest expressiu i íntim repertori que tants èxits li havia reportat. Ara ens en queden els records i, encara més important, els enregistraments. Amb documents sonors com el que presenta aquest CD, podem tornar a escoltar-la, i els més joves poden  conèixer una veu única i singular.

Jesús Rodríguez Picó

 

Anuncios

Vera, ópera en un prólogo y cuatro actos, texto de presentación

Imagen1VERA, Libreto de Pau Guix a partir de la obra homónima de Oscar Wilde

Concibo la opera como un género que debe contener unas características esenciales como el lirismo, la continuidad y desarrollo dramáticos. Teniendo en cuenta estas referencias la música se relaciona directamente con el texto,  potenciando el dramatismo, definiendo cada personaje y cada situación.

Después de escribir diversas óperas de cámara, Vera representa la primera gran ópera. Mientras que en las de cámara cada una define un ámbito técnico y dramático concreto, en Vera las dimensiones y complejidad del libreto hacen necesario precisar el carácter de los distintos episodios. El choque entre la apasionada historia de amor, la crueldad y sarcasmo de algunos personajes y el contexto violento en que se mueven, hacía indispensable definir dramáticamente y proponer al público una música que pudiese emocionar.

Las arias y dúos que se suceden al largo de la obra están tratados como fragmentos con entidad propia, casi como números autónomos. Gradualmente a medida que avanza la ópera utilizo elementos vocales cada vez de mayor complejidad. La finalidad es la de crear una música claramente expresiva y narrativa. Para precisar con claridad el desarrollo dramático utilizo diversos temas como “Snow Theme”, “Colonel March”, “Conspirators Theme” o  “Clock Bells” de esta manera puedo definir y relacionar momentos determinantes de la obra.

Debido a la coincidencia de espacio y personajes entre los actos, he establecido una relación entre el primero y el tercero, y entre el segundo y el cuarto, creando una interrelación entre las distintas partes de la ópera.

Jesús  Rodríguez Picó

Acords d’estiu per a piano de Joan Comellas

Els Acords d'estiu

Text per a l’edició de la partitura (Ed. Boileau)

Cap a finals dels anys setanta la musicòloga Maria Ester Sala i jo fèiem un programa  d’una hora i mitja cada nit a Ràdio Barcelona FM dedicat a la música clàssica, en aquells moments això era una novetat, no hi havia cap proposta similar. En els pocs anys que va durar el programa vam poder entrevistar i escoltar la música de quasi bé tots els compositors i intèrprets catalans del moment.

Una nit al finalitzar el programa ens va esperar un personatge que llavors ens va semblar peculiar, amb un to molt amable després de dir-nos que seguia el programa cada dia, ens va donar unes carpetes amb diversos papers. Vam agrair l’amabilitat i acomiadar-lo, després vam obrir les carpetes. Sorpresa, i havia un cartró blau clar amb un dibuix a la portada i unes paraules escrites a mà: Els acords d’estiu, Joan Comellas. Vam recordar que feia unes setmanes havíem rebut una carta on  Comellas ens deia que volia dedicar-nos una composició. A partir d’aquell moment periòdicament vam anar rebent les diferents parts de Els acord d’estiu, sempre acompanyats de textos amb opinions musicals de tot tipus.

A través dels textos s’entén clarament la relació de Comellas amb la música, per una banda trobem un gran respecte i admiració per alguns compositors del seu entorn com Mompou o Mestres Quadreny, per l’altra planteja la seva obra com quasi inacabada, com si li calgués un “intèrpret-compositor” per poder  “transformar aquesta petita rel en un arbre frondós”.

Lluny de dogmatismes podia escriure amb admiració de compositors tan diversos com Bach,  Debussy,  Falla, Alban Berg, Prokòfief o Bártok. Fins hi tot ens demanava si podíem “comentar, estudiar, tocar fragments de les músiques dels autors presents”, tenia un gran afany de donar a conèixer la riquesa  del moment en que vivíem.

M’agradaria creure que els Acords d’Estiu son una resposta a la feina que fèiem des de la ràdio, “molta gent com jo us ho agrairà som els que no anem a ‘l’acte social’ dels concerts, sense vosaltres hauríem de prescindir de tota alimentació espiritual i estètica”. Eren uns altres temps.

Teatre Nacional de Catalunya: Xavier Benguerel Un Requiem per a Salvador Espriu (noviembre 2013)

Requiem al Teatre NacionalRequiem es la segunda de las tres grandes composiciones escritas entre 1987 y 1996 por Xavier Benguerel, la primera El Llibre Vermell , la tercera Te deum.

Es una composición de textura casi “matérica”, áspera,  se suceden las superficies de concisa instrumentación con breves intercalados explosivos. De acuerdo con el texto, instrumentación sobria o densidad máxima. El paisaje desolado de Espriu serpentea entre el  texto del Requiem.

La versión interpretada en el Teatre Nacional incorpora una teatralización que subraya los distintos momentos dramáticos de la obra, contraste entre luces sombrías y puntualmente claras, utilización del telón al inicio y al final, con un efecto de “fundido en negro” final que acentúa el aspecto dramático.

Como en otras composiciones de Benguerel, la música surge clara, precisa, entre lo tenue y lo denso. El autor desconfía del envoltorio teórico que explica  o justifica la composición y de las complejidades innecesarias,  la música  proyecta y amplifica el texto, le da fuerza dramática, el material se presenta y transforma de una manera evidente, surge diáfano o turbio.

De manera muy personal en el Requiem se incorporan analogías que se relacionan con la tradición, como los procedimientos imitativos, yuxtapuestos a técnicas contemporáneas como los clusters.

Jesús Rodríguez Picó

Intrada

T61.3Marsyas“Music is given to us specifically to make order of things, to move from an anarchic, individualistic state to a regulated, perfectly conscious one, which alone ensures vitality and durability.”

Igor Stravinsky

…la música es un punto de encuentro (sonoro) entre el pensamiento lógico y el pensamiento mágico.

Tomás Marco

Revista Sonograma Magazine

Compositor y profesor. Catálogo y discografía.

Pseudópodo

Un blog inhomogéneo y anisótropo

Alex Ross: The Rest Is Noise

Compositor y profesor. Catálogo y discografía.

Psicoterapia y Psicomusicoterapia

Compositor y profesor. Catálogo y discografía.

PENJAMENTS ESCRITS

PENSAMENTS PENJATS AMB LLETRES

Alfredo Aracil – Compositor, Doctor Hª Arte, Asesor Cultural

Compositor y profesor. Catálogo y discografía.